dimarts, 27 de gener de 2009

¿Por qué lloras yayo?

recuerdos-Juanito, quédate en la cama que no hay colegio
-¿Por qué yayo, y por que lloras?
-Porque ya se ha muerto, se ha muerto y se ha llevado con el a muchos por delante.

Avui fa 30 trenta anys d’aquesta conversa entre el meu avi i jo i també de la mort “oficial” del dictador, encara que sembla a ser que havia mort el dia 19. Aquell 20 de novembre de 1975 jo tenia 12 anys, feia 7è de l’antiga EGB, jo havia notat cert moviment a casa durant la nit, però no entenia el perquè, sabia que el “caudillo” estava malalt però em sobtava aquell estat de nervis permanant del meu avi, i les converses amb veu baixa amb el meu pare que sempre li retreia “les coses que li estava ficant al cap al nen”.
Aquell matí el meu avi em va despertar plorant, jo no l’havia vist mai així , i em va dir que no hi havia “cole” allò per mi va ser el més important, quan li vaig preguntar que li passava, em va dir que Franco s’havia mort i que plorava de pena perquè portava molts anys esperant allò, i molts amics seus no ho havien pogut veure.
por que lloras yayoEl meu avi va morir 5 anys més tard, no sense haver pogut votar el seu estimat PSUC en les primeres eleccions de 1977 i el referéndum de la contitució.
El meu avi protegia la seva ideología i el meu pare protegia la seva familia, parlar de política en aquells anys encara que fos a dins de casa era un risc.
Jo en aquells moments no podia entendre que havia fet de dolent aquell senyor vell i petit, que sortia al NODO jugant amb els seu nets, però d’altra banda si ho deia el meu avi havia de ser així, ja que ell no s’equivocava mai.

Després vaig saber que el meu avi tenia la fixació de no morir abans que Franco,de poder veure el final del maleït “MOVIMIENTO”com deia ell, no vull reproduir aquí les seves paraules exactes quan es referia a Franco i el seu entorn.
Cada 20 de novembre no puc evitar recordar al meu avi, aquell home dur, gran, fort i lluitador que va haver de triar entre renunciar a la seva ideologia i viure aquí “aborregao” com deia ell o marxar a l’exili com van fer molts altres.
recordsEll va triar la primera opció, després d’assegurar-se bé que no estava a “cap llista” va poder tornar amb la seva família però em sembla que, coneixent-lo, després dels anys i amb el que sé ara, estic convençut que aquesta tria no el va satisfer mai, la va fer per no perdre la seva família com molts altres.
Quants i quants avis com el meu hi havia en aquest país? Quants van haver de marxar i no van tornar mai? I el que és pitjor, Quants van morir durant la guerra i després d’acabada afusellats pels camins de tota Espanya? Que no en van tenir prou?
Tot això li devem al “caudillo” i al seu equip de salvapàtries assassins que no vàren tenir escrúpols en esborrar del mapa a mitja Espanya si calia per convertir-la en la “Reserva espiritual de occidente”, han passat gaurebé 70 anys d’allò i els seguidors d’aquells salvapàtries encara ocupen llocs de poder i continuen desestabilitzant i provocant l’odi.
No sé si això que tenim ara és el que el meu avi s’hauria imaginat però del que si estic segur és que jo no vull haver d’explicar-li al meu net qué és la democracia i la llibertat, vull que l’hagi conegut des de sempre.
Ya ves yayo, otro año que me acuerdo de ti.....

Dedicado a Juan Ramos Navarro (1897-1980)

(En record a l'escrit que ens va deixar en Juanito, dedicat al seu yayo)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

 
Anar a dalt